El Comediscos

A finals dels 60 i principis dels 70 va néixer el "Comediscos", tot un fenòmen entre els joves de l'època. Va ser el precussor de l'actual Walkman.

Va ser un element indispensable a totes les festes i guateques.Era de plàstic i estava dissenyat i pensat per a utilitzar-se en qualsevol moment, per la qual cosa podia funcionar tant en posició horitzontal com vertical, ja que portava una corretja per penjar. Tenia una ranura on s'introduïen els discs singles de vinil. Però també hi havia inconvenients: s'havia de canviar ràpidament de disc i es podien ratllar, i es gastava una fortuna en piles.

Felicitacions

Felicitaciones Navideñas de los profesionales
La costumbre del aguinaldo, obsequio o propina que se da por Navidad, era otra de las costumbres de estas fiestas. Tradicionalmente, los trabajadores públicos y privados -basureros, carteros, guardias, carpinteros, panaderos, carteros, sirvientes...- fueron quienes comenzaron a recibir una muestra de agradecimiento en forma de regalo o propina.Éstos felicitaban las Navidades, casa por casa del barrio donde ofrecían sus servicios.El Sereno llamaba a la puerta y con voz muy amable te decía: " El Sereno, les desea unas felices fiestas" y te entregaba una tarjetita llena de colorido y en su parte trasera se podía leer unas rimas acerca del trabajo que desempeñaba en el vecindario; nosotros agradecidos les dábamos unas pesetas.Otra estampa típica de los años 60 era la del Guardia Urbano dirigiendo la circulación y rodeado de botellas y pastillas de turrón que los conductores de vehículos les iban dejando a su paso.

Carta als Reis

En los años 60 y 70 se hicieron muy populares estas cartas donde cada niño y niña podían escribir todos aquellos regalos que más deseaban. Las cartas se podían encontrar en papelerías o tiendas de juguetes, en estos últimos solían ser de regalo. Entre las cartas para los Reyes Magos destacaban las que editaban las propias casa jugueteras como Famosa, Payá o Rico. Fue la ilusión de muchos pequeños, que cada mes de diciembre se sentaban junto a sus padres o hermanos y empezaban a detallar todos aquellos juguetes con los que habían estado soñando todo el año. Una vez escritas siempre había un Rey o Paje Real de cartón piedra para poder depositar las cartas.

La mort de Franco

«Españoles todos, Franco ha muerto»

El dictador va morir després de 32 dies d'agonia. Tothom ho sabia, però ningú podia parlar públicament de la successió. En aquell llarg mes de novembre de 1975, el president Arias Navarro va ordenar la retirada de diverses publicacions per especular sobre el futur d'Espanya. La confirmació de la defunció arribaria el dia 20 de novembre de 1975 a les 6:10h del matí a través de Ràdio Nacional.
El govern va pensar que començarien altercats públics per la qual cosa va dissenyar la "Operación Lucero" per a garantir l'ordre públic, una operació que mai arribaria a aplicar-se. La gent es va quedar esperant les decisions del nou cap d'Estat i la calma va ser total. Franco, en el seu"testament polític" llegit a la ràdio i la televisió, deia: "Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido".

El "destape"

El començament del "destape" bé va poder ser la cançó “Je t’aime moi non plus” interpretada per Jane Birkin i Serge Gainsbourg al final de la dècada dels seixanta. La cançó reproduïa els sospirs i murmuris d'una parella fent l'amor juntament amb una suau i encomanadissa melodia, i aviat va estar al capdavant de les llista d'èxits musicals. Quan la censura es va adonar de la situació va porhibir-ne la seva difusió i els discos es van retirar del mercat, però la cançó ja estava a les discoteques particulars.

A principis dels 70 van començar les escapades a Perpinyà, Montpeller o Biarritz, per a fer cua als cinemes i poder veure pel·lícules com “El último tango en París”. Amb el boom del turisme es van començar a veure les llargues cames de les “atrevides sueques”, els llombrígols a l'aire, i les primeres platges nudistes a Eivissa. També va fer la seva aparició l'espècie del “mascle ibèric”.

Després de quaranta anys de censura i castedat, a Espanya es va començar a viure un despertar sexual, un adéu a les frustracions eròtiques, i el "destape" amb una inclusió indiscriminada de nus a tot tipus pel·lícules.

El primer nu complet femení va ser el de Maria José Cantudo a la pel·lícula “La trastienda”. Sortia reflectida en un mirall durant tres segons, però va ser suficient perquè la pel·lícula es convertís en un gran èxit de taquilla. Altres actrius també es van convertir en un sex symbol de l'època: Susana Estrada, Nadiuska, Ágata Lys...

De fora ens van arribar pel·lícules com "Emmanuelle" o "Garganta profunda"que van arribar a ser una bomba.

El "destape" no només va arribar a les sales de cinema. Van néixer publicacions com "El Papus", "Yes", "Siesta", "Lib", "Interviú"…

La peseta

Cuando parecía que llevábamos dinero
Con diez céntimos comprábamos golosinas en los kioscos, bolsas de pipas de 2 pesetas, los chicles de 50 céntimos, los confites, las pastillas de burro, en fin que con 5 pesetas el domingo te llevabas medio kiosco, recuerdo una vez que acerté una quiniela y gane la “fortuna” de 900 pesetas, me lo dieron todo en billetes de 100 nuevísimos, nueve billetes “menuda fortuna”, el bolsillo lleno de billetes, en esos tiempos el poco dinero que llevábamos parecía por lo menos algo, el 1 de enero de 2002 empezó el euro y se acabo la peseta.

Els cromos

¿Dónde están mis álbumes de cromos?
Tal vez el tiempo les hizo desaparecer, el tiempo hace desaparecer tantas cosas… Tan solo he encontrado uno, de billetes del mundo, esta completo pero le falta la portada.
Con los cromos todo empezaba en el colegio, cuando salía una colección nueva en seguida estaba un hombre en la puerta con un montón de álbumes de cromos que repartía, nunca había para todos, y los mas nos quedábamos desconsolados mirando con envidia los álbumes sin cromos que los demás habían conseguido, ¡la próxima vez seguro que no se me escapa, estaré el primero! De un modo u otro al final todos estábamos con el álbum y cambiando los cromos “repes”, nos gastábamos la propina en cromos, un sobre 2,50 pesetas, les abría como si de un ritual se tratara, sin romper el sobre, les tachaba de la lista y a pegarles en álbum, vaya, no hay pegamento, no hay problema, la mayoría de mis cromos estaban pegados con harina y agua, lo mezclábamos y quedaba una pasta blanca parecido a la cola, y vaya si pegaba.Los álbumes una vez completos tenían el doble de grosor que si los hubieras pegado con pegamento, pues me da que la pasta se hinchaba.En fin echo de menos hacer pegamento con harina, las batallas por conseguir los álbumes en la puerta de colegio y tachar de la lista los que he conseguido…. Pero dentro de poco, cuando mi hijo sea un poco mas grande, (tiene 4 años) los dos juntos haremos todas esas cosas, aunque creo que en vez de harina usaremos pegamento.

L'afiladoooor !!!

Als anys 60 es podien veure pels carrers de molts pobles i ciutats uns personatges que emetien amb el seu "chiflo" (una mena d'armònica) una melodia molt peculiar i que cridaven: " L'afiladooooor... s'afilen ganivets, tisores, navalles...".

Sempre anaven amb la seva bicicleta de porta en porta afilant algun utensili. Era un esforç físic el fet de pedalejar per a fer girar la pedra, mentre afilaven els ganivets o tisores...; més endavant van canviar la bicicleta per la moto, que adaptada amb una corretja al motor i a la pedra d'afilar, feia que girés sense cap esforç.

Avui dia encara en queda algun, tot i que ara van amb una furgoneta i la melodia surt d'un megàfon.

Els rombes a RTVE

A la Televisió Espanyola s'indicava amb un o dos rombes que el programa que començava no era apte per a menors de 14 o 18 anys, respectivament. Apareixien durant uns segons al cantó superior dret de la pantalla. Aquesta pràctica es va mantenir com a mínim fins al 1984.

Les primeres eleccions democràtiques

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de Franco. El CDS amb Adolfo Suárez va obtenir un 34,6% dels vots, la qual cosa li va atorgar una majoria relativa.











El PSOE amb Felipe González va obtenir un 29,3% dels vots i va ser la sorpresa d'aquelles eleccions.
El PCE amb Santiago Carrillo va ser la tercera força política.














El menys votat va ser Alianza Popular amb Manuel Fraga Iribarne. Tan sols va aconseguir un 8,3% dels vots.
El nou president escollit pels espanyols va jurar el seu càrrec davant el Rei el 4 de juliol de 1977.











Aprenent a votar

Els col·legis electorals van debutar el 15 de juny amb una gran afluència de públic (el 78,83%). hi va haver gran confusió general, llargues cues, manca de butlletes, errors en el cens, col·legis que van obrir amb retard...

Aquests són alguns dels fets més curiosos que el 16 de juny de 1977 recollia en les seves pàgines el 'Diario 16':

Confusión y caciquismo

«En la localidad coruñesa de Betanzos, un campesino se plantó delante de las urnas diciendo que quería votar por el Rey. En Guiliade, el dueño de un taller de ebanistería llegó al colegio electoral con los sobres de todos sus obreros para meterlos en las urnas. Se le contestó que eso no era posible, y él replicó que siempre se lo habían permitido 'y ahora, con la democracia, con más razón'».

Alfabetización

«En un colegio electoral en la barriada Pérez Cubillas (Huelva), el único miembro de la mesa que sabía leer era el presidente. Ante la denuncia de los interventores de partidos, los puestos de mesa fueron ocupados por funcionarios municipales».

La España machista

«Ante la amenaza de denuncia de un elector, no llegó a firmarse el acta de constitución de una mesa electoral cuya presidencia correspondía a una mujer, pero el caballero que la sustituía la convenció para retirarse y llegaron a redactar el acta alegando incomparecencia de la presidenta».

Inexperiencia

«Dos interventores del PSOE y PCE tuvieron que recurrir a la Fuerza Pública, en Azpeitia, para conseguir que el presidente de un colegio electoral les dejara estar presentes en la mesa. Éste alegaba que no tenían derecho por no haber ganado aún las elecciones».

Errores

«Una niña de ocho años fue designada presidenta de mesa en Bilbao. Su madre consiguió subsanar el error a tiempo».

Algunes xifres

Al febrer de 1976, un estudi de la revista 'Ciutadà' calculava que el pressupost mínim d'una família amb dos fills era de 634 de les antigues pessetes (3,81 euros d'avui) al dia, de les quals 295 es dedicaven a alimentació, el que suposava prop de 108.000 pessetes (643 euros) a l'any.

En habitatge, la despesa mitja anual era de 26.000 pessetes (156 €); en roba i neteja personal ascendia a 58.000 (348 €), i a l'apartat de 'varis' es destinaven unes 34.000 pessetes (204 €).

El total aproximat de despeses a l'any era de 225.000 pessetes (1.352 €), mentre el salari mínim anual rondava les 122.400 pessetes (735 €). Així, una família mitja havia de fer mans i mànigues per a arribar a fi de mes, quelcom que tampoc ha canviat molt en els últims temps.

Un metre quadrat de sòl en un pis dels cars, costava 28.200 pessetes (169,49 euros).

En aquells temps la casa era la presó de la dona (en la majoria dels carnets d'identitat de les dones constava, en la casella de «professió», «mestressa de casa»).

Els mobles es compraven massisssos perquè duressin tota la vida. A l'habitació, els llits —amb somiers de molles sorolloses— es vestien amb llençols, flassades i cobrellits, alguns fets a mà i que avui dia es cotitzen com l'or.

A la cuina, la reina era la bombona de butà; energia amb la qual funcionaven els fogons. Les aixetes eren de dues claus, una per a l'aigua calenta i altra per a la freda. Els electrodomèstics no estaven integrats dins els mobles de la cuina. Els congeladors no eren tan potents com els d'ara, i per això els aliments frescos, com el peix, es compraven diàriament.

Quant a preus, un frigorífic costava unes 11.245 pessetes (uns 67 €). I una rentadora, 13.495 pessetes (81 €), que es podien pagar en còmodes terminis de 825 pessetes (menys de 5 euros!) al mes.

El paper pintat triomfava al costat del sofà tapissat en polipell o cuir. Els tapets de punta es posaven sobre el televisor.

El telèfon era un trasto de colors vermell, crema o verd poma, amb disc per a marcar. Sol·licitar una línia i que te la concedissin era un procés que podia durar mesos.

Les habitacions de jocs dels nens estaven plenes de trens, pistoles, nines i cuinetes. El món de la videoconsola era encara impensable. El primer artilugi electrònic va aparèixer a Espanya el 77, es deia Furtec i va passar sense pena ni glòria entre la població menuda. Just el contrari que la Barbie espanyola. Aquest mateix any, la nina Nancy va aconseguir el Cercle d'Or a la millor joguina per a nena.

Amb pocs problemes per a aparcar al carrer i pagant unes 20 pessetes (12 cèntims d'avui) per litre de gasolina, l'automòbil més venut va ser el Seat 127 (100.000 unitats venudes aquell any). El seu preu era de 360.000 pessetes (2.164 €). Tenia una cilindrada de 903cc, una potència de 43cv., i hi havia models amb 3 i 5 portes. Com a prestació de luxe, incloïa recolzacaps en els seients davanters.

Ho recordes???

- Quins temps aquells!!!... quan les decisions importants es prenien mitjançant un pràctic: 'Pito-pito gorgorito... ¿dónde vas tu tan bonito?'... A la era verdadera... pim pom fuera!'

- Es podien parar les coses quan es complicaven amb un simple...' No ha valgut' o 'Això no val'

- Els errors s'arreglaven dient simplement...'Comencem altra vegada'

- El pitjor càstig i condemna era que et fessin escriure 100 vegades... 'No he de...'

- Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat o una bossa de llaminadures a la sortida del cole

- Fer una muntanya de sorra , podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda

- Per a salvar a tots els amics quan t'empaitaven n'hi havia prou amb un crit: 'Per mi! Per tots els meus companys i per mi primer!'

- Sempre descobries les teves habilitats més ocultes a causa d'un: 'A que no fas això?'

- No hi havia res més prohibit que jugar amb foc

- 'Ximple l'últim!' era l'única cosa que ens feiaa córrer com bojos

- Jugar a lladres i policies era un joc per a l'esbarjo, i per descomptat era molt més divertit ser lladre que policia

- Els globus d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'havia inventat

- La major desil·lusió era haver estat triats últims per a l'equip del cole

- Els germans grans eren el pitjor dels turments, però també els més fidels i feroços protectors

- Mai faltaven els caramels que llençaven els Reis Mags, ni els diners que ens deixava el Ratoncito Pérez sota el coixí

- ' Guerra' significava llençar-se guixos i boles de paper durant les hores lliures de classe

- Els gelats i la llet amb galetes constituien el grup dels aliments bàsics i essencials

- Treure les rodes petites a la bici significava un gran pas en la teva vida

- El gran negoci del segle era aconseguir canviar els deu cromos repetits pel que feia tant temps que buscaves

- Fer cabanyes amb branques quan anàvem d'excursió al camp ens entretenia durant hores fins que venien a avisar-nos que havíem de marxar i ploràvem desconsolats

- Era un gran tresor si trobaves trossos d'escaiola a les galledes d'escombraries i poder dibuixar terra i jugar

- Asseure'ns davant del televisor a les 5 en punt amb els ulls desencaixats per a veure Barri Sèsam

- Creure't superman o supergirl... i posar-te la bata del cole com si fos una capa mentre pujats en qualsevol graó desitjaves amb totes les teves forces poder volar com ells

- Totes aquestes simples coses ens feien feliços, només necessitàvem una pilota, una corda i dos amics amb els quals fer el ganso durant tot el dia

MAI PERDEU AL NEN QUE VAU DUR DINTRE! ELL DÓNA SENTIT A LA VOSTRA VIDA

Quan les llaunes de conserva no tenien obrefàcil

Les llaunes de conserva no sempre han portat un obrefàcil.





Un dels models més venuts va ser el del mànec de fusta.



















Després, cap als 80, va aparéixer l'obrellaunes elèctric i així tot va ser més fàcil; deixava un tall net i com tenia un iman que subjectava la tapa també s'evitaven les esquitxades, encara que era un trasbals haver de treure'l del moble cada vegada que es necessitava.















Aquest altre era per a les llaunes d'anxoves i de foiegras, i també s'utilitzava com a llevataps, ja que les ampolles no venien amb tap de rosca, sino que eren de xapa i després els nens jugaven a fer carreres o a futbol.

La primera nina inflable

El 1971 es va vendre la primera nina inflable. Es podia comprar per correu i el seu preu era de 770 pessetes.

La publicitat deia: "Flota en el agua, le hace compañía mientras usted guía su coche, posibilidades de entretenimiento, piel dulce y sensible".

Paper higiènic El Elefante

Mític el paper higiènic...El Elefante.

Venia embolicat en cel·lofana com les galestes i semblava més un sistema de tortura que un mètode d'higiene. Era de color marró i tenia dues cares clarament diferenciades: una era brillant i l'altra semblava paper de vidre.

Amb el temps va arribar a modernitzar-se per a competir amb la resta de marques, canviant el color i amb diverses textures.